Malgrat
que alguns autors han considerat l'ermita de la Santa Creu de Menàrguens com
una obra d'època moderna, aquest edifici té una llarga tradició que es remunta
a la domum malautia o leproseria fundada
per Pere de Tarascó abans de 1209. Lloc d'aïllament de malalts situat a una de
les branques del camí de Santiago, l'ermita de la Santa Creu és el que resta
del conjunt de béns que composaven la leproseria. Al segle XV, però, després de
la remodelació del sistema assistencial a Ponent, ja només restava la capella
ampliada com a ermita sota l'administració de dos majorals (prohoms de
Menàrguens escollits entre els membres del Consell de la Vila) i la regència
per part d'una família d'ermitans llogaters. Malgrat tot, en períodes de crisi
epidèmica l'ermita fou destinada a llatzeret on havien de passar la quarantena
els forasters de ciutat que es refugiaven al poble, com va esdevenir l'any 1870
quan l'epidèmia de febre groga va atacar Barcelona i molts ciutadans originaris
de Menàrguens van refugiar-se al poble.
Més enllà de l'edifici, mancat
de rellevants elements artístics, el que destaca com a patrimonial de primer
ordre és el seu aplec anual, celebrat gairebé de manera contínua des del segle
XV. Ja en aquelles dates es feia el peregrinatge a l'ermita, organitzat pels
paers de Menàrguens i al que es convidava les autoritats i veïns de Torrelameu
i d'Albesa. Al segle XV encara es matava un bou -pagat pel comú- per l'àpat de
l'aplec del dia de la Santa Creu. El dia de la festivitat anirà mudant quedant
consolidat pel dia de Pasqua.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada