Vinfaro

Entre Lleida i Alfés (mireu si n'és, d'accessible) hi havia un poblet que rebia el nom de Vinfaro o Vimfaro com diuen alguns documents. Pel nom, el primer que ens ve al cap és el seu origen andalusí. Però ull viu! cal anar més enllà i intuir que el pas del temps ho canvia tot! Es tracta d'un despoblat (no hi queda gairebé res) amb un mas senyorial al peu d'un tossal altament estratègic: davant d'Alfés, sobre el riu Set, i al peu de l'actual carretera que mena cap a Flix.

Que és molt antic ho diu el paisatge que encara  es conserva: sota el tossal i el mas passa un camí que creua la carretera, i a la mateixa cruïlla trobem una bassa d'aigua, d'aquelles que s'utilitzaven per abeurar el bestiar i que recollia les aigües pluvials que baixaven pels camins. L'antigor ho confirma el fet que es trobessin restes de ceràmica de l'edat del bronze final (gràcies a les tasques del Grup de Recerques Arqueològiques la Femosa).

Sobre el turó, efectivament, hi ha poques restes d'un castell d'època andalusí (sí, finalment sí) que es barregen amb les restes de trinxeres de la darrera Guerra Civil. Relacionat amb el castell, el poble no era tan petit com hom pot pensar, i cap a finals del segle XIII disposava de 16 focs. La senyoria passà per diverses mans, senyors burgesos de Lleida, fins al segle XVII, quan es va despoblar (segurament en relació amb la guerra dels Segadors) romanent només la casa dels marquesos de Benavent (la família Riquer).

Avui en dia només queda un parell d'edificacions i moltes restes arqueològiques, però es manté encara viva l'explotació ramadera, la principal activitat del lloc en els darrers tres segles. Des del tossal hi ha una bona vista, sempre que no mireu cap a l'oest, i si aneu i trobeu el túnel excavat a la roca pareu compte, n'hi ha que diuen que porta directe a l'infern.